"El davantal": Pont aeri
Actualitzat:
Hi ha dies que Madrid sembla un plató del Sálvame amb banda sonora de thriller judicial. El capítol d’ahir va tenir de tot: soterrani d'un hotel al carrer O’Donnell, compareixença tensa de Leire Díez, exmilitant socialista que va demanar ella mateixa la baixa, “i espero que sigui temporal”, va dir i que, abans de poder acabar el seu relat, va haver de marxar a correcuita.
A l’altra banda, esperant-la al soterrani com si fos un personatge de sèrie negra de tercera, l’empresari Víctor de Aldama, presumpte facilitador del cas Koldo, que li va cridar “Pocavergonya!” davant un núvol de càmeres. L’escena era tan dantesca que recordava aquelles batalles entre Ruiz Mateos i Miguel Boyer o José Maria Caneda, president del Compostela i Jesús Gil, a les escales de diversos edificis de Madrid dels anys 90, amb tocs de pressing catch polític i olor de pólvora.
La sensació és clara: Madrid és un polvorí. No només metafòricament. Fa olor de socarrim institucional, de lluita bruta, d’espionatge de baixa estofa i d’una política que ha deixat de buscar el bé comú per dedicar-se a destruir el rival. Un Madrid on les clavegueres tornen a pujar pel desguàs, i on els silencis pesen més que les paraules.
Per això, avui és rellevant escoltar Leire Díez, la dona del moment, aquí, en directe a El món a RAC1. Perquè ella, ahir, no va poder acabar el que volia dir.
I mentre a Madrid tot trontolla com si estigués a punt d’esclatar, a Barcelona, avui, la vida té una altra olor. Som al Primavera Sound, fent el programa en directe des del cor d’un dels millors festivals del món, just al costat del mar. Un luxe per la ciutat i pel país. Una celebració de la creativitat, la llibertat, la música i l’energia de gent jove, emprenedora, capaç de parir un esdeveniment que connecta Barcelona amb el món.
Madrid és ara una sèrie negra de mala producció. Barcelona, un videoclip en tecnicolor amb mil ritmes per ballar. Avui, que cadascú triï banda sonora. Tenim les dues.
